El bloc de Ferran

La “dualitat indissoluble”

“La condemna d’un egoisme, ¿quan no és feta en nom d’un altre egoisme? (Paral•lel: La condemna d’un nacionalisme, quan no etc., etc.?)”

La cohesió de tots els terriotoris de parla catalana és condició sine quae non per a un veritable nacionalisme català.

A la primera entrada d’aquest bloc vaig comentar la fallida de l’intent de lectura de Nosaltres, els valencians, ara fa un temps. Bé doncs, avui escric perquè em sembla que el llibre és un altre. O potser l’altre sóc jo… M’explicaré: La temptativa de lectura anterior, probablement mancada de ganes i de criteri, em va resultar pesada i àrdua i, per tant, l’hi vaig abandonar. Ara, però, Nosaltres, els valencians m’apassiona, m’encisa, em captura… Pot ser la maduresa lectora?

No vull fer pensar als meus lectors que parle de banalitats. No! Considere que per a una bona lectura (i més d’aquest llibre) la comoditat i l’interès amb què es llig és fonamental. Això mateix m’ha passat a mi. És evident que els meus coneixements filològics van en augment i dintre d’un temps les lectures em seran més reconfortants. Per tant, la voluntat amb què u es llença al llibre és decisiva.

Deixant de banda açò, que no m’estava de comentar-ho, voldria parlar d’un aspecte molt tractat en l’obra de Fuster: la vigència dels pensaments. Sempre (?) he pensat que de la Transició valenciana ençà no s’ha evolucionat, lato sensu, però. Parle d’una evolució nacional. Consegüentment, els pensaments (diguem-ho així) de futur s’havien mantingut amb més o menys vigència. L’actual panorama sociocultural, polític i econòmic demana una revisió d’aquestes postures. No és el meu propòsit negar el catalanisme. Sóc un home convençut del fet que “ser valencians és la nostra manera de ser catalans”.  Més bé al contrari. Cal redefinir el nostre projecte de futur (el nostre País Valencià). Una redefinició en perspectiva històrica, però sobretot del present cap al futur. No podem partir de les premisses de 1962. La Globalització n’és un exemple.

Per tant, malgrat l’actualitat de Joan Fuster, i més especialment de Nosaltres, els valencians, en un país on encara està (quasi) tot per fer; la necessitat d’una nova perspectiva urgeix. Han passat tantes i tantes coses des de la dècada dels 60…

Avui, llegint la premsa digital, he trobat la següent notícia:

I per què no un domini a internet que ens identifique?

Aquesta és la iniciativa que ha llançat puntval.org, que proposa que la Comunitat Valenciana disposa d’un domini propi a la xàrcia. Internet és una xàrcia en el qual podem trobar informació, connectar-nos amb altres persones i divertir-nos. Sempre, però, naveguem amb una matrícula, qué és la nostra IP i visitem planes que també tenen un identificatiu, un domini. L’ICANN, l’organisme que s’encarrega de vetlar pels identificadors al ciberespai, va presentar a finals de l’any passat un esborrany, motiu pel qual des de puntval volen iniciar una campanya per aconseguir un domini gèneric valencià. Des d’aquest web es demana el suport a la Generalitat, però també a associacions, partits polítics, sindicats, ajuntaments, diputacions, equips esportius i ciutadans anònims perquè donen s’afegisquen a aquesta iniciativa que reconega virtualment l’existència de la nostra col·lectivitat.

Propostes d’aquest tipus no són noves a casa nostra. En aquest sentit, cal recordar que Esteban González Pons, durant els anys en què fou senador, defenia el domini cva per al nostre territori. Fins i tot, a desembre de 2004, en l’època en què fou conseller, va afirmar a la Universitat Jaume I que la Generalitat demanaria que fóra operatiu aquest domini. També el Bloc va proposar el domini pv després que l’ICANN aprova el cat. En altres territoris, com Galicia amb el .gal, o Bretanya, hi ha iniciatives que demanen dominis propis que representen les cultures d’aquests territoris.

Ara em pregunte jo: I per què no un .cat en lloc d’un .val? Hem de reafirmar-nos en la nostra col·lectivitat no en el nostre “particularisme”. Si ja disposem dels dominis .cat per què no els adoptem? Evidentment, la decisió és política i no veig amb molta convicció els governants valencians.

D’altra banda, veient com estan les coses (vegeu les seccions de les notícies: Comunitat Valenciana, Nacional…), es preferible un .val a un .es o .com que no identifiquen de cap manera els valencians i les valencianes. Cal, doncs, cohesionar el país primerament per tal que puga haver-hi un nacionalisme mitjanament decent.

Al pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians, Joan Fuster relata la histèria originada per la publicació d’aquesta obra i El País Valenciano. Diu així: “es desencadenà [la histèria] en una grotesca torrentada de papers injuriosos. Si em calgués afegir a aquest volum un apèndix documental per certificar els pitjors extrems de provincianisme a què hem arribat, em seria suficient de reproduir-hi una selecció dels textos que en aquella ocasió em foren nominalment adreçats.”

En aquest vídeo de l’any 1997 es pot comprovar aquest provincialisme.

Em serà suficient citar unes frases: “¡Háblame en castellano y, si no, no te contesto! Pues somos valencianos… Primero españoles, después valencianos, y hablamos como queremos. Yo hablo valenciano pero contigo no voy a hablar valenciano.”

Autoodi?

Tristesa…

Ahir parlava del model d’estàndard que s’emetia a la televisió pública valenciana. Avui faré una entrada una mica relacionada. Parlaré de la manipulació de Canal 9. La relació que hi he trobat és la següent: considere la televisió pública ha de cohesionar el País Valencià, entre d’altres coses. Si, per contra, es dedica a tergiversar la realitat i, més encara, la realitat política; anem per mal camí. Si es pinta el projecte “catalanista” com a antivalencianista, i la ignorància (també la falta de sentit crític) entra en joc, el resultat és nefast.

Ací us deixe una evidència.

Avui, m’agradaria tractar el tema de la llengua en relació amb Joan Fuster. No cal dir que opta per un català estàndard, sense dialectalismes ni arcaismes; amb la qual cosa es fa intel·ligible a tothom. A més, el que més em crida l’atenció de la seua praxi és la manera tan pura de puntuar. Em sembla, sens dubte, que Fuster respecta escrupolosament la normativa: cada clàusula és marcada, i més si s’altera l’ordre natural. Però, centrant-nos en els mots podem afirmar que, si bé hi ha matisos i formes expressives diferents, no abunden els mots dialectals. Fuster es decanta pel català més estàndard possible, per la llengua literària.

Només cal veure la televisió o llegir qualssevol llibres per comprovar la falta d’un consens normatiu. I més encara: l’AVLL i l’IEC haurien de posar-s’hi d’acord. No és bo per a una llengua tindre paraules acceptades (normatives) segons en quin territori lingüístic. L’altre dia feien a Canal 9 aquesta sèrie que, segons diuen, ha estat un èxit: l’Alqueria Blanca. Era la primera vegada que m’hi fixava, i ja en vaig tindre prou. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, òrgan lingüístic regulador, ja s’ha excedit en la “missió” d’acostar la llengua al poble: barco n’és un exemple. Però, més encara, com pot ser que s’admeta a la sèrie “jefe”? Ho van dir unes quatre vegades en un minut. Com pot ser que la televisió pública no emeta un model de llengua estàndard i, per contra, s’aproxime sempre als usos més col·loquials.

Encara hi ha molt a fer. A les escoles i els instituts es menysprea l’ensenyament estàndard oral de la llengua i els estudiants acaben la seua formació sense un coneixement que el permeta defensar-se en català en nivells alts (i estàndards) tant oralment com de manera escrita. Això, en els casos en què és possible estudiar normalment en català. Així, el nostre idioma sempre serà una llengua d’anar per casa.

Després d’un període de descans, torne a escriure. Vull remarcar que aquest descans no ha sigut total. És cert que no he escrit al bloc, però la meua ment no ha parat d’analitzar (i relacionar, de vegades) cada cosa que llegia, escoltava o veia. Fet aquest apunt, doncs, no hem queda més que centrar-me en l’entrada de retorn.

Ahir vaig llegir al periòdic Levante-EMV una entrevista al químic, professor, humanista i escriptor, Josep Lluís Bausset. A continuació, us presente una traducció (que considere oportuna). Estic convençut que l’entrevistat contestava en català (i potser l’entrevista fou íntegrament en la mateixa llengua) i, després, fou traduïda.

Josep Lluís Bausset: “Al valencià li queden dues generacions”

“Aquest humanista de l’Alcúdia manté ben viva l’acèrrima defensa del valencià i la virtut de la tolerància. Col·laborador de Levante-EMV i cronista de pilota del diari, Bausset confessa que vol morir-se aquest any, sense complir els 99 anys. “aquest món és una merda”, diu.

J.S., l’Alcúdia

- Així és que vostè és l’home subterrani…
- Això em deia el meu bon amic Joan Fuster.
- I no és hora d’anar eixint a la superfície?
- No, cada volta menys. Jo continue amb la discreció de sempre, sense trair el que pense, però sense constància pública.
- Aquest any que comença farà els 99 anys. Què li demana a 2009?
- No complir-los.
- ¿Què diu?
- El que escolta.
- Vol morir-se?
- Aquest món és una merda.
- Concrete.
- Pense en Fraga, o en Fabra. Creu que amb les imputacions que té pot continuar amb el càrrec?
- I per això es vol morir?
- Doncs sí, entre d’altres coses. El que passa és que la vida ja no és com quan jo era jove.
- I està cansat de viure-la.
- No, cansat no. Estic fastigós i avorrit. Los dissabtes agafe el tren per anar a la partida de pilota i veig els joves, que ja no respecten res. Vaig ser educat en altra generació, i encara cedisc el pas en la vorera als xiquets o a les dones. A un vell no, perquè més vells que jo ja no hi han; però el caso és que s’han perdut tots els principis.
- Qui creu que té la culpa?
- Amb tanta comoditat, la gent ja passa de tot. No creu que gran part de la joventut passa hui dia de la política?
- Sí que pinta un món gris.
- Ai! Molt. Estic tan avorrit del món que ja no tinc ganes de viure.
- Vostè fundà el PSPV a l’Alcúdia. Els seus també l’han decebut?
- (Riu). Hi ha de tot.
- Això no és ni un sí ni un no.
- És un sí-no.
- Se sent, ara, igual d’esquerres que quan era jove?
- Clarament.
- Doncs a veure si em pot explicar què és ser d’esquerres.
- És ser humanista, tolerant, ambiciós perquè la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres.
- En internet el descriuen com a activista. No està gens malament, a la seua edat.
- Bé, és que he fet moltes coses. Recorde que en plena dictadura feia classes en valencià en molts llocs. A Guadassuar donava conferències en una ràdio local a la qual anava els dijous, amb bicicleta o, si plovia, amb taxi, que costava tres duros. Fins que el governador va dir que no es podien permetre certes resurreccions que posaren en perill la vida de la pàtria, i vaig haver de donar la llauna en castellà. No vaig tornar mai més.
- Va tenir por durant la dictadura?
- Por física, poca, perquè mon pare era carlista. Però fou una etapa d’incomoditat i fàstic.
- Parla molt del fàstic, el que sentia abans i el que sent encara.
- EL que estic és decebut.
- Però què esperava? Per quin món va lluitar que tant es diferencia del que tenim ara?
- Vaig lluitar per l’autonomia del País Valencià.
- No és el que tenim?
- Bah… com la tenim?
- Diga-m’ho vostè.
- Molt fotuda, parlant clarament. Açò que tenim és un estatutet, que quan es va firmar a les Corts el rebaixaren des del PSOE de Madrid. El PSOE és antiautonomista.
- València, per a vostè, hauria de tindre més poder autonòmic.
- Hauria de tindre el poder autonòmic total.
- Independència?
- Açò hauria de ser un Estat federal. Això seria el millor.
- No sembla que ho vulga la majoria. Com explica que no haja arrelat ací un nacionalisme com en altres parts?
- La capital, València, sempre ha mirat cap a Madrid. I els qui anaven a estudiar a València no volien parla en valencià perquè no els digueren que eren de poble. Parlaven en castellà com ho feien allí. Fuster em deia que no m’hi amoïnara.
- Ja que l’esmenta, considera respectada la memòria de Fuster?
- Els qui la respecten la memòria de Fuster són, som, quatre gats. Bé, quaranta gats. Fuster està reconegut a tot Europa. Tot el món sap qui és Joan Fuster. Tots menys Rita Barberà i companyia. Creu que hi ha dret al fet que Vicent Ventura i Joan Fuster no tinguen una carrer a València i, per contra, el tinga El Titi, amb tot el meu respecte cap a ell?
- Parlem de la llegua…
- Al valencià li queden dues generacions.
- A l’escola, els xiquets aprenen valencià i el parlen.
- I la televisió, i la ràdio? S’ha avançat, d’això no dubte, però a València, què fan? Es parla en castellà, cada vegada més. Una de las coses que no hauríem de tindre és educació, tal com ho dic: hauríem de ser “ineducats”. Abans fèiem tertúlia en un part –ja no hi vaig perquè han mort tots- i, una volta, parà un cotxe amb gent de fora i van preguntar com arribar a un carrer. Els ho vaig indicar tot, però els altres em van recriminar que ho fera en valencià. Que, per educació, ho hauria d’haver fet en castellà. No, vaig dir, jo no estic educat.
- I tem la mort?
- No, en absolut. Sé que em dormiré i prou.
- Vostè és cristià.
- Sí.
- Així que quan mora…
- Quan mora els cucs em menjaran. Això si em soterren. Preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer al mar.
- Però, aleshores, Déu existeix o no?
- (Silenci) Jo què sé. (Més silenci). Sóc agnòstic.
- No ha dit que és cristià?
- Bé, sí…
- Per a vostè, seria un desengany que no existira Déu?
- Sí.“

Moment per a la reflexió…

En aquesta entrada, m’agradaria relacionar alguns dels coneixements que he anat adquirint en l’assignatura L’assaig Català. Tant Josep Pla com Joan Fuster comparteixen característiques notòries, però també tenen diferències considerables. La principal semblança entre tots dos és que estan considerats unes figures representatives de l’assaig en llengua catalana. Les diferències, però, interessen més per a la meua intenció.

No és res nou dir que Josep Pla era conservador i que va donar suport a l’alçament militar de Franco contra la II República. Açò m’ha fet pensat en diverses ocasions què el va fer decantar-s’hi. Una dictadura que tant de mal va fer a la llengua catalana i la literatura. No he discernit el dubte. El fet que Pla es decantara pel règim xoca amb la postura de Fuster. Heus aquí la qüestió: Que tant un “franquista” com un “catalanista” decidiren fer literatura en llengua catalana no és un símptoma d’una literatura “normal”? La postura de Pla no és del meu grat, evidentment i, fins i tot, en algun moment m’han assaltat els prejudicis. Tanmateix, ara estic convençut que l’existència d’escriptors de tan diversa ideologia és un símptoma, sens dubte, positiu.

Us imagineu al País Valencià algun ultradretà (algun blavero) expressant-se normalment en català? És factible, això, ara?

Surcursalime?